Tancat per reformes

Per no fer com aquell capellà que predica el que no creu, publico aquest post per no deixar caure el bloc en l'oblit. No hi cau, però sí que el postergo.

Dono prioritat per ara a altres projectes personals, entre els que s'hi compta acabar carrera i planificar amb cara i ulls com, on i quan dur a terme el doctorat.

Aclarida la ment en aquests termes, segurament també entendré millor què vull que sigui aquest bloc: per mi i per qui el llegeix. Tot arriba, all in due time.

Moltes gràcies a totes i tots per llegir-me! I fins aviat...

Investigació (teòrica!) en DANSA

Entre els dies 16 i 18 de novembre tindrà lloc a Barcelona el II Congrés Nacional “La Investigación en Dansa”. La Asociación D+I (Danza + Investigación) organitza el Congrés amb l’objectiu de potenciar el seu àmbit d’estudi a l’estat espanyol, a través de la promoció de treballs, l’intercanvi de coneixement entre professionals de diferents àmbits i el suport a la publicació d’articles d’investigació sobre dansa a casa nostra.

Co-organitzat per la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, i amb el suport de la Fàbrica de Creació El Graner i la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Asociación D+I reuneix en aquest Congrés més de vint conferències i comunicacions de perfils molt diversos. Fent de la pluridisciplinarietat bandera, el comitè organitzador ha apostat per la suma d’experiències i punts de vista en un congrés que vol promoure la conscienciació d’una identitat investigadora al voltant de la dansa. És a dir, fer palès l’interès transversal de la dansa com a àmbit d’estudi posant en comú investigadors que l’aborden des de perspectives molt diferents entre si: pedagògica, física, de la salut, interpretativa, conceptual, històrica, etc.

Així, entre els principals objectius del congrés també s’hi compta afavorir el networking entre investigadors. L’Asociación D+I vol teixir en aquest sentit una doble xarxa de suport teòric per l’àmbit de la dansa: de coneixement per una banda i geogràfica per l’altra, a través de la reunió a Barcelona de persones de tot l’estat.

Després de l’èxit i l’interés generat pel primer congrés de l’associació, sota el lema “La Investigación en Danza, ¿Qué como y para qué?”, que va tenir lloc a Múrcia l’any 2010, el congrés d’enguany suposa la consolidació de l’Asociación D+I com a entitat de referència en la divulgació i defensa de la Dansa – sense distinció d’estètiques – com a àmbit d’estudi a l’estat espanyol.

Per a més informació i per conèixer en detall la programació del congrés, consulteu  
www.danzamasinvestigacion.es

PS: es nota que m'encarrego de la comunicació del congrés? sigui com sigui, stay tuned! el fet que es faci ja és vital, i els fruits han d'anar servint com a solidificació de l'àmbit / professió / món de la dansa a casa nostra. 

Indisciplines - Mercat de les Flors

Entre A, B i C, vaig anar a veure el recorregut B, i per tant no puc parlar de totes les peces del programa, però en general sí que puc dir: quina bona manera de començar temporada. Encert de Mercat, per tant, i per què no porta oberta a començar sempre amb experiments així? Fan falta missatge engrescadors, i aquest ho era sens dubte. 

S’hi respirava rapidesa compositiva, posta de piles i aires nous. Perquè mesurar-te amb creadors diferents a tu, xocar, barrejar-te amb allò que no domines et diverteix i et posa on edge, t’afina i a la vegada et col·loca en una predisposició necessàriament lleugera, àgil. Aquesta qualitat juganera és, per exemple, de les (poques) coses interessants que trobo en espectacles basats en la improvisació. Indisciplines no funcionava així, o no tota l’estona, però sí que s'hi respirava la diversió de l'experiment, sobretot a les peces curtes que variaven per recorregut, on aquest jugar s'accentuava gràcies a la bona brevetat de cada pastilla, uns dotze minuts. 

La peça de Lali Ayguadé, Joan Català i Jordi Molina per mi en va ser el millor exemple. Quin trio de bona gent! Se’ls veia entrar en l’àmbit de l’altre – el tenora tocant de cap per baix i arrossegat per terra va ser un dels meus moments preferits – i tremolar literalment en entrar en móns desconeguts. Sense virtuosismes, amb molta calidesa i plaer d’artesania, es constatava simplement: A tots ens queda molt per aprendre, a tots ens queda molt camp per córrer, i encara hi ha molt per fer. I tot és possible, de pas. 

La peça Tranç, coordinada per Cesc Gelabert, també es pot llegir en la mateixa línia. La idea era encertada dins la voluntat del programa gran: el mestissatge entre disciplines l’assolia el material audiovisual i les bones idees d’Isaki Lacuesta – imagino que hem vist en part una mena de prèvia del que veurem a l’Arts Santa Mònica a finals d’octubre, veure AQUI – però sobretot es tractava del relleu generacional en la creació de dansa a casa nostra, el mestissatge generacional. Tot sigui dit, la composició era bastant bàsica, i en les propostes de Gelabert, Roser Muñoz i Marcos Morau era fàcil endevinar el procés proposat pel primer a l'hora de fer ressaltar les diferències d’estil entre creadors i la seva posta en comú: Frases basades en un mateix material, jocs de nivells, ecos, miralls, desplaçaments per l’espai... Massa fàcil? 

(Tràiler de presentació de la nova temporada del Mercat de les Flors)

Sigui com sigui, de nou la llargada era la justa per no esgotar la idea en un món que s’està acostumant als 140 caràcters – i cal dir-ho, encara hi ha molta dansa contemporània que no domina els temps globals i avorreix al cap de deu minuts sense voler-ho. A més a més, es veia trencada per un gran missatge final de positivisme. Potser va ser la música, o l’edat, el color en contrast amb els blancs i crus mostrats fins aleshores... però l’efecte de nens i joves entrant a escena fent poca cosa però molt ben coreografiada a nivell col·lectiu va aconseguir de sobres el seu propòsit: vam sortir tots de la sala amb un somriure. De nou, un missatge engrescador.

Embriagadores Indisciplines, amb un apunt disciplinari incomprensible, desconcertant: un guia obligat per recorregut. I per si fos poc, un guia que no deixava de ser un espectador més, un primus inter pares que resultava ser performer de professió i no aportava més informació sobre els espectacles que la seva opinió personalíssima. En algun moment vaig sentir-me com el turista que segueix un paraigües sense certificat oficial: “ostres, el públic avui dia ja no s’asseu només a platea? Que curiós, tu”. Es tracta de la vivència, i que un guia comenti abans d'entrar a sala que “es tracta de la vivència” a mi em refreda la vivència, i de propina crec que abarateix la tasca dels qui l’han ideada. 

Resumint, per tant: el guia no calia, feliç 10è aniversari per l’Institut Ramon Llull, tant de bo hi hagi nous cicles indisciplinats en un futur i així dóna gust començar la temporada. Barreja, joc i aprenentatge mutu. #DancingHappyPeople? Hell, YES!

Hans van Manen, "mestre del senzill"

Hans van Manen és un coreògraf holandès, bastant conegut en el panorama dansístic internacional, però relativament i lamentable bastant poc conegut a casa nostra. Els per quès d’aquest desconeixement són diversos i de diversa índole: històrics, polítics, culturals... la llista és llarga. De fet, si ens aturéssim a concretar-los segurament podríem, a través de l’exemple de van Manen, analitzar la tendència i la definició del panorama dansístic català de les últimes dècades. Segurament, també, es podria entrar així a intentar entendre l’espinós conflicte entre dansa clàssica i contemporània a casa nostra i provar de resoldre’l en benefici del futur poètic de la nostra dansa. Hi ha molt camp per córrer, però ara per ara ho deixo aquí.

Hans van Manen ha estat també l’objecte del meu treball de màster. Ja l’he introduït en aquest bloc a través d’algun recull de vídeos – feu clic AQUÍ – i alguna reflexió personal més inspirada – feu clic AQUÍ .Ara que he acabat el treball, em semblava de rebut cloure el curs amb un article sobre la seva poètica. Perquè el treball no era de fet més que això, literalment: “una aproximació a la seva poètica”.

En el procés de recerca he après molt, i a Hans van Manen no me l’acabo. He trobat en ell un referent que crec molt interessant i necessari avui en dia en termes de coherència poètica, d’autoexigència en termes poètics personals. Lluny de deixar-se endur per titulars barats pel quals la dansa, per abstracta, s’ha convertit en terreny abonat per qualsevol cosa – “dansa és tot”, etc. – ha construït rere l’aferrissada defensa de l’autonomia de la dansa com a llenguatge escènic i expressiu universos poètics que espremen les potencialitats del que li és intrínsec. “Dansa és tot”, sí, “dansa expressa dansa”, sí, però dansa no és qualsevol cosa ni dansa expressa un el que sigui perquè sí.

Trailer de l'espectacle Hans van Manen, meester van de dans, retrospectiva de l'any 2011 per part del ballet nacional d'Holanda.

En Hans van Manen, per exemple, l’intèrpret no deixa de ser mai un ésser humà a escena. No és per tant una qualitat de moviment o una manipulació d’espai i temps. És, d’entrada, un ésser humà, que es relaciona i existeix a escena posant-se en relació amb aquest element i amb altres ésser iguals que ell. En Hans van Manen sempre hi ha per tant un jo en relació amb un altre. L’altre-ballarí, l’altre-espai, l’altre-temps, l’altre-música. Etc. Al treball parlo d’”abstracció humanitzada” per referir-me a aquesta defensa de la dansa com a llenguatge artístic abstracte en si – no-necessitat de literatura o anècdota o història narrativa en terme de príncep coneix princesa etc. – però no obstant això expressiu en terme humans, d’existència humana. Hans van Manen reconeix que la dansa és duta a terme per ésser humans i existents a escena, que desperten móns relacionals entre si quan posats en moviment a través de la tècnica dansística. I ho aprofita i ho potencia per despertar així universos de significat a l’ull de l’espectador. En les peces de Hans van Manen l’espectador té on aferrar-se, si bé sempre de forma fugissera. No deixa de ser dansa, al cap i a la fi: enigmàtica i sempre aproximada en termes de sentit. 

Trois Gnosiennes, qui em segueixi a twitter ja n'haurà vist algun fragment... em té atrapat. 

Aquest punt de vista de van Manen sobre la dansa i sobre l’intèrpret es pot entendre fàcilment si un es fixa en un element concret: el coreografiar de les mirades. Les peces de van Manen, per abstractes que siguin a través del moviment, sempre versen sobre un tema dramàtic vinculat a les relacions humanes gràcies, entre altres, a la pauta establertes sobre la direcció de les mirades. Els significats estan a l’abast de qualsevol: tu em mires, jo aparto la mirada.... el truc està a la vista, però no obstant l’enigma de la dansa es manté pel que li és inherent com a llenguatge expressiu.

Hans van Manen és per mi, finalment, un coreògraf molt honest i realista. No pretén fer més que exercir el seu ofici el millor que sap, no pretén en definitiva ser Déu ni convertir les pedres en pans. A través de la senzillesa i humanitat dramàtica, i sobretot del domini de la tècnica en tant que eina d’ofici, d’artesania del ballarí, construeix universos poètics amb la col·laboració dels seus intèrprets, universos concrets, precisos, polits, inspiradors, profundament bells i estèticament molt potents.  

Diu molt amb molt poc. En un  època de bombardeig de missatges, d’excés, de supuració informativa, mediàtica, publicitària, artística, literària... on tot s’ha abaratit perquè tot s’ha convertit en producte massiu, aprofundir en l’art del “mestre del senzill”, com l’anomena Jiri Kylian, ha estat revitalitzador, una glopada d’aire fresc, un espai de pau poètica. Així, també es pot fer. No cal tant, no cal tot. En un moment que tot el que fem és fugir endavant en un despesperat progrés cap a l’abisme, el retorn al poder de la senzillesa pot ser un molt bon exemple a seguir. 

 El "mestre del senzill" en tot el seu esplendor. Squares, per aquesta coreografia rebria el nom de la crítica de Mondriaan de la dansa.

Escenaris... Especials

A Banyoles, bonica terra de la que hauria de parlar més sovint – entre altres per la varietat i qualitat de la seva producció artística – s’hi mou un projecte des de ja fa uns anys que hauria de començar a ser notori fora de les sempre tan altes fronteres provincials. En aquest sentit, cada vegada estic més convençut que els pobres de Barcelona – nats o adoptats – estem molt més sotmesos a les vicissituds del teatre purament comercial i les seves dinàmiques mercantils, i que fer – i per tant veure – produccions més  interessants per arriscades, diverses, alternatives, o híbrides és més fàcil fora de la capital. I Banyoles en deu ser un dels millors exemples.

A Banyoles va néixer el 2006 anys el projecte d’Escenaris Especials. La Clàudia Cedó, psicòloga i actriu, hi utilitza el teatre com a eina d’intervenció social. El teatre i tots els seus recursos posats aquí al servei – també – del desenvolupament personal. Fins aquí estaríem davant la definició d’un curs de teatre qualsevol, ja que el teatre pot ajudar a tothom a perdre la vergonya, guanyar en empatia, lideratge, coneixement i control emocional, etc.

A partir d’aquí, però, la filosofia del projecte és ben senzilla: a persones amb necessitats especials – llegeixi’s per exemple persones amb autisme, discapacitat psíquica o psico-motriu etc. – també els pot ajudar. Tothom vol dir tothom.

Escenaris Especials, però, té presents les necessitats especials de les persones amb les què tracta, i per tant conjuntament amb cada centre o entitat col·laboradora la Clàudia Cedó planifica, estructura i treballa la millora d’aptituds i els recursos concrets i necessaris en cada cas. Amb això vull dir que no es planteja com un hobby, una mera distracció per a persones amb discapacitat per omplir dues hores d’activitat. És un curs de teatre pensat des de la psicologia i la pràctica escènica, i per tant amb un doble objectiu: el terapèutic/pedagògic, i l’obra de final de curs.

Cada any es fa una mostra, i fa uns dies vaig poder veure la d’enguany a la sala La Planeta de Girona. Una peça en concret, la dels nois amb autisme de la Fundació Mas Casadevall – “Els últims 10 dies de Norman Foster” – va cridar-me especialment l’atenció. La Clàudia va presentar la peça posant especial èmfasi en el treball fet en la gestió de l’espai, el ritme, les entrades i sortides, la memòria, la fisicalitat i el treball sobre les emocions. Com a persona de dansa que sóc, vaig pensar... això em sona. Quan vaig sentir la banda sonora i hi vaig retrobar el moment de la maledicció d'Odette del Llac dels Cignes, ja vaig estar venut del tot.

Al tràiler del documental Poca Vergonya una de les educadores socials del grup diu: “es noten les emocions, però no les identifiquen”. L’eco de les emocions mostrades a escena, sobretot físicament, esdevenen així quelcom no només bonic per tendre, sinó que potent per abstracte: Emocions reduïdes a una essència física construïda a base de referents en bona part externs – cinematogràfics, familiars – d’una forma més clara que en actors corrents. Els moviments són d’ells mateixos, però a la vegada no ho són gens. Són clarament identificables, però els identifiquem nosaltres i ells a la vegada, en igualtat de condicions. Cada vegada de nou. Això sí que és travessar la quarta paret.

La potència poètica i les línies traçables amb discursos sobre la dansa són al meu entendre diversos: La dansa es construeix sovint sobre gestos quotidians o rituals buidats de significat social, per exemple, deixant a escena la bellesa del moviment i la de la gestió dels seus recursos. O aquest reinici constant, aquest repetir-se ad libitum per explicar-se a si mateix en un llenguatge que poc té a veure amb la literalitat, tret inherent a la dansa i a l’autisme per igual... Roberto Fratini aprofundeix de forma molt bella en aquest paral·lel, sumant-hi les derives del narrar d’escriptors com James Joyce o Virginia Woolf (La danza y las derivas del narrar, cap.9).

Pecaria molt si no mencionés en aquest punt un projecte similar de llarga trajectòria: Psicoart, de Jannick Niort. on la dansa està central i els ballarins són persones amb discapacitat intel·lectual. En termes d’honestedat i veritat escènica van sobrats. Per a més informació, visiteu la pàgina web http://psicoart.voluntariat.org/

I a partir d’aquí, avui em permeto la llicència de demanar diners.

He mencionat i penjat el tràiler del documental Poca Vergonya, que es vol centrar en el procés de creació de l’obra “Els últims 10 dies de Norman Foster” per explicar el projecte Escenaris Especials, i donar visibilitat als col·lectius amb els que treballa i el seu boníssim resultat, que també és doble: pedagògic/terapèutic i purament escènic.

Doncs bé, la seva realització depèn en bona part d’un procés de Verkami que segueix obert a dia d’avui.

Per més informació, només cal que feu clic AQUÍ. 

Sobre el projecte, us recomano la web: www.escenarisespecials.com

Caçant l'eco.

Arriba final de curs, i en una època en la què també m'estic dedicant a donar classes de comunicació i ús d'eines 2.0 per a estudiants d'arts escèniques, cada vegada que deia "compte amb el bloc, que no se us quedi caduc", sentia una veu d'alarma per dins.... "actualitza... actualitza...". Abans de quedar malament, he pensat que, igual com vaig fer amb l'slow motion, podria anar fent breus seleccions temàtiques de vídeos relacionats amb el moviment i/o la dansa per compensar els moments d'estréss. Sempre són bonics de veure.

El tema aquest cop és la virtualització del cos. l'Ohtotprecursor Merce Cunningham ja va intentar amb la creació del software LifeForms a l'època quan els ordinadors gairebé només tenien usos militars d'eliminar a través de la tecnologia el cos de la dansa, aquell cos sempre subjectiu, sempre narrant, que per ell era un entrebanc en el treball de la dansa per la dansa. Ell volia alliberar el ballarí de la càrrega del narrar, esborrant-se en certa mesura fins i tot a si mateix com a coreògraf, introduint elements i recursos compositius com l'atzar... i el LifeForms (més endavant anomenat DanceForms), programa que va esdevenir popular fins i tot en el món de l'animació i va servir no va a gaire i per exemple, en una versió millorada, per crear el Gollum dels Senyor dels Anells de Peter Jackson.

Perquè LifeForms partia de la base del registre virtual del moviment d'un cos a partir de la col·locació de sensors sobre el mateix. A partir d'aquí, apareixia una pauta virtual del moviment, amb la multiplicació de possibilitats compositives que això implica. El resultat s'ha fet servir des de llavors en l'àmbit escènic però no tan sols, i en sentits més o menys propers a l'objectiu de Cunningham... i amb l'auge de les tècniques d'animació etc. aquests formats híbrids i les noves espècies de cos/no-cos han proliferat com l'escuma. L'atractiu? per la dansa, un de claríssim... caçar l'eco, veure i preservar el traç deixat pel moviment...

En recullo tres exemples. Forsythe va posar al dia l'aposta de Cunnigham amb One Flat Thing reproduced. La web Synchronous Objects - AL·LUCINANT - és directament un catàleg de noves maneres de mirar la composició coreogràfica sumada a noves tecnologies i altres disciplines científiques com les matemàtiques o l'estadística. Us adjunto una fotografia d'un possible resultat, i l'enllaç al vídeo del mateix:

VIDEO: FORSYTHE 

Els dos següents són iniciatives des de l'altre banda, des del món de l'animació... i aquí sí qu no acabaríem.

El primer, una iniciativa tant cursilona com vulgueu, però que a mi m'encanta, de l'animador de Disney Ryan J Woodward. Dues dimensions, però partint d'un enregistrament en vídeo de dansa contemporànea... és bonic, no? Tots tenim un passat, jo em sé de memòria totes les cançons de la Bella y la Bestia...


i finalment Unnamed Soundsculpture, de Daniel Franke. On preval el precepte tècnic de modificació d'un cos virtual en moviment a partir d'una partitura sonora, és a dir, de com les ones sonores afecten aquesta construcció... molt interessant. i repeteixo, les possibilitats són infinites...

FESTIVAL NEO

Comença el festival NEO. Neo, de Noves Escenes Obertes. del 9 al 13 de maig a Barcelona.

S'està convertint en un tema recorrent d'aquest bloc, però no m'en puc estar de repetir-ho: Estem en un moment en què estem faltats de noves maneres de mirar. 

Cauen comparacions a diari amb una altra època de revolucions socials i grans lemes de transformació, manifestacions i moviments. L'època del "nosaltres parim, nosaltres decidim", del "sota les llambordes hi ha la platja", el "llibertat, amnistia, estatu d'autonomia", aquí heredat en una situació molt particular de fi de dictadura, però contagiat d'un moviment major que tancava universitats a París i sembrava el chaos - riu-te'n del 29M - als carrers d'Amsterdam. L'època de la guerra del Vietnam, la crisi del petroli, aquells últims seixanta i primers setanta que tant van decebre a la generació que - no deixa de ser paradoxal - avui es troba ocupant llocs de decisió a tots els nivells.  

En aquella mateixa època, sigui com sigui, també sorgien al voltant de les arts escèniques noves propostes i codis davant del desprestigi del llenguatge. La paraula donada es veia desemparada, havent perdut el crèdit, i en un nou despertar de l'avantguarda, les idees d'unitat i totalitat eren de nou vistes com a amenaces. Tornaven així formes com el collage, però en mans de persones com Merce Cunningham o Nam June Paik, tornaven amb força renoava i noms com video-art. Tal com diu Roger Copeland "a diferència de l'Obra d'Art Total, que exemplfica una ànsia per allò Unitari, Sencer, Complert - wholeness - el collage apel·la a un temps que ha arribat a desconfiar dels punts i final, de la "unitat" i les relacions estables. (...) Si l'Obra d'Art Total celebrava l'"amor etern" de Tristany i Isolda, el collage és l'art del rollo d'una nit".

(cartell de l'obra "Pendent de vot" de Roger Bernat)

Avui, de nou i per tercera vegada en un segle, la indignació ens apropa a noves formes de mirar, més obertes encara, més proteïques i separades. Cal veure si entre els espais creats entre disciplines, gèneres, convencions i codis ens podem oxigenar una mica i retrobar un sentit - no ja nou sinó propi, de present - a termes com "teatre" i "espai públic", en un món tan globalitzat que impedeix fins i tot que la paraula col·lectiu ens transmeti calma. 

El Festival NEO és una ocasió fantàstica per fer aquest glop d'aire, i entrenar-nos en aquest oblidar de les expectatives, oblidar tot el que esperem de tota institució - així com en el teatre en la vida etc. - i retrobar-nos amb el sentit de sorpresa i creativitat per xoc. 

No és un festival, per tant, d'entreteniment, d'oci. És un festival revulsiu, un laboratori, una posta a punt de l'espectador per enfrontar-se - qui sap - a altres aspectes del seu viure amb una altra manera de mirar. 

I tot plegat en relació amb les noves tecnologies, l'altre gran tema del NEO al costat del petar fronteres. Per tant, repeteixo, fent d'un dels grans motors de la globalització - les Noves Tecnologies de la Informació - una eina posada al servei de la seva pròpia reinvenció. Per dir-ho ràpid: Els fills del món globalitzat intentem conduir amb les eines amb les que hem crescut, fer-ho a la velocitat i volatilitat tecnològica a la que ens hem acostumat - sempre en cinquena - i no morir en l'intent. Ho hem vist en tota la història de la intel·ligència artificial cinematogràfica: els robots poden ser dolents, però també poden tenir la cara d'àngel del nen d'El Sexto sentido. O poden estar al servei de Marcel·lí Antúnez, una de les grans recomanacions pel NEO. 

Acabo amb dues recomanacions més: 

- El cel dels Tristos, de LosCorderos. ANEU-HI. Per llegir tot el que en podia dir de bo, feu clic AQUI.

- Pendent de vot. Roger Bernat/FFF. No l'he vista, però pel que en sé és el millor exemple de tot el que he escrit fins ara. Si la política s'ha convertit en un teatre en la seva acepció més grotesca i mentidera, és justament un teatre on les seves condicions i trets es poden posar més sota el microscopi per veure què en surt. A les paraules del dramaturg de la peça em remeto:

"En la política actual la función de la palabra es no convencer a nadie mientras las cosas cambian movidas por poderes que no se dicen, y que después de todo no dialogan. Veamos qué sucede si de pronto, a falta de todo poder efectivo, el papel de la palabra vuelve a ser aquel, exquisitamente, originalmente político, de convencer a quien la escucha." Roberto Fratini.

Per a més informació de l'obra, feu clic AQUI

 
I finalment, per tot allò que vulgueu saber del NEO, feu clic AQUI.... i aneu-hi.