El mundo de Merce

Fa poc, l’alcalde de Chicago, ex-ballarí i ex-cap de gabinet de Barack Obama, Rahm Emmanuel, va declarar el dia 18-N "Merce Cunningham-day". L'anècdota em serveix d'excusa, i aprofitaré per introduir una mica el “maravilloso mundo de Merce”. Que no és fàcil.   

Prèvia: Al nom de Merce Cunningham el precedeix una mena de catifa vermella i entapissada de premis, èxit, mite i postmodernitat. En casos així, qui no sap què va a veure cau en l’error de pensar que tot el que porti la seva firma li haurà d’agradar per norma. Doncs bé, última notícia: No cal. I en aquest cas, menys (a mi, per exemple, m’avorreix d’una forma supina un 80% del temps). I dic això no com una crítica destructiva, sinó com un fet i una idea que ell mateix defensava: Ell no feia dansa per agradar a una audiència – de fet, va plantejar molts dels seus espectacles com a “events” on un era lliure d’entrar i sortir quan li convingués. No, el que a ell l’interessava – i el que el fa interessant – era l’univers purament formal.  La Forma de la Dansa.

En les seves coreografies - que daten dels anys 50 fins a finals dels 90 - va eliminar tota narrativitat, introduint recursos compositius com l’atzar per definir recorreguts per l’espai, i es va dedicar més aviat a fer experiments aliens al públic. No demanava que es veiés tot, ni que es veiés bé. Donava dret a l’avorriment, però ara bé: qui mirés, havia de mirar BÉ. Cunningham exigia i exigeix una mirada analítica, intel·lectual, no relaxada, i aquesta és una part molt important del seu ideari: La dansa, la forma, com a experiència intel·lectual i prou. Cunningham en aquest sentit no pretenia cap engany: ni trames, ni metàfores ni emocions.

Segons ell, per tal de ser un exercici intel·lectual pel públic, també ho havia de ser pel ballarí. Observem per exemple com en les seves coreografies predomina la posició erecta: res de passions o descontrols, res de baixades al terra... al contrari. Per conquerir l’intel·lecte la forma erecta és la més lógica: racional, humana, no-animal. A partir del domini, del control, la dansa es podria convertir en aquest exercici intel·lectual del ballarí sobre el propi cos.  

Abans he dit que Cunningham estava interessat en la forma de la DANSA; però no la forma del COS. És una gran paradoxa, i un altre gran pilar del seu ideari que ens explica molt sobre el que podem acabar veient sobre l’escenari. Paradoxa perquè la forma dansada només te la pot donar el cos: Com ho fas per aïllar el segon i fer visible la forma a la vegada? Ell ho va intentar a través de diversos recursos, per exemple:

-          l’ISOLATION, per exemple, el treballar el moviment de parts separades del cos i de forma contradictòria (és molt difícil!!) Independitzar els segments, descompondre’ls.

-          Els comptes infinits que regien les seves coreografies seria un altre exemple. Quan li va demanar a una de les seves ballarines que acabava de tenir un fill si el part havia estat difícil, ella li va respondre: “no tant com els teus comptes”. Parlant d’intel·lecte versus carn.

De nou, són recursos que fan que la dansa estigui més en el cap que en el cos. La forma es desencarna, s’intel·lectualitza, esdevé forma i prou.

No és fàcil de fer, ni és fàcil de veure, repeteixo: El “mundo de Merce” és així. I se’n podrien i se n’han escrit llibres, i amb raó. Ara bé, el que no val en el seu cas és sortir de la sala i dir: “M’ha encantat, m’ha arribat tant!” o un “no has percebut la profunda revolta del cos contra la metafísica de la voluntat humana? Estava claríssim!”. No, no és això. No es tracta d'això. si alguna cosa m'agrada d’aquest home és justament aquesta honestedat i falta de pretensió: es tracta de la forma, i prou. Del treball analític sobre la forma. Si un ho mira com a tal, descobrirà que l'exercici val la pena, i que el que vist d'entrada és avorrit a matar, resulta hipnòtic i intrigant en altres aspectes. Dóna per molt.