D’acord, d’acord.
Per parts. Quan parli de dansa clàssica em referiré al repertori de peces
conegudes, des
de la Fille
mal Gardée i Giselle de l’època romàntica fins als grans noms postromàntics i
sabuts per tots: El llac dels cignes, Trencanous, la Bella Dorment, etc. Això ho
faré perquè per mi, a partir del moment en què els Ballets Russos de Diaghilev “museitzen”
el llenguatge clàssic – a principi del s. XX – per fer-lo evolucionar llavors
en noves direccions, ja hauríem de parlar d’una altra cosa: neoclàssic, postclàssic...
i per explicar això ja hi dedicaré un altre article.
Aquesta distinció és
important. És clau, de fet, per poder explicar per què coi encara es segueixen
produint i programant aquests Ballets a totes les grans companyies del món, i
per què ens segueixen fascinant a molts en el seu aspecte anacrònic.
Els Ballets Russos va
ser una companyia de dansa clàssica itinerant liderada pel mecenes/visionari/productor Serge Diaghilev.
Durant les dues primeres dècades del segle XX, aquesta companyia va
revolucionar el panorama de la dansa a occident, i ho va fer en diversos
aspectes.
Per una banda, va re-popularitzar la dansa clàssica a països com França o Gran Bretanya, després de dècades d’oblit i desús. Per altra banda, va ser motor d’avantguardes: Diaghilev perseguia el mateix motto que Wagner: l’obra d’art TOTAL, submergir a l’espectador en una il·lusió perfecta, orgànica, entera... Els Ballets Russos van posar al servei d’aquesta idea autors com Picasso o Stravinsky en muntatges on s’apel·lava a tots els sentits. En una tercera, van obrir la porta a la declinació del llenguatge clàssic.
I en una quarta, que és la que ens ocupa, els Ballets Russos van suposar la consolidació,
i mai millor dit, del repertori clàssic. Con-solidar. Fer sòlid. Aturar.
Ubiquem-nos: Estem a
principis del segle XX. Hi ha aires de revolta cultural, d’avantguardes
trencadores en totes les arts, i en el món de la dansa a París comença a fer
els primers passos la dansa moderna, de la mà d’Isadora Duncan o Loïe Fuller.Diaghilev i el seu
primer coreògraf, Michel Fokine, veuen i es senten fascinats pels aires
novedosos de la Duncan,
plens d’emoció i vivència del moviment. (Fokine aplicarà fins i tot algunes de
les seves teories a peces de nova creació com la famosa “Mort del cigne” sobre música de
Saint-saens) Però això no és tot. Diaghilev també intueix que la dansa moderna
suposa una amenaça per tot el llenguatge de la dansa clàssica, pel CODI.
Per reivindicar-lo,
o per salvar-lo millor dit, els Ballets Russos presenten les grans coreografies
de Marius Petipà – Llac dels cignes, Bella dorment etc. – estrenades només deu
o quinze anys abans a Rússia, tenyides de nostàlgia. Com si fos una cosa morta,
del passat. Presenten al públic d’Europa occidental una visita a un CLIMA,
deslligat del temps, immortal.
Aquest clima és el
que encara es revisita avui en dia. Aquest codi. Els grans ballets del
repertori han estat versionats a posteriori per coreògrafs de tot tipus, però mantenint
l’estructura i les convencions dels originals: La pantomima, la sobreactuació,
els divertissements (festes finals que duren un acte sencer sense que
narrativament passi res) ... en formen part.
Per tant, es tracta
de relaxar-se i deixar-se endur per la poètica del llenguatge clàssic, per la
simetria de les figures, el virtuosisme i el drama, i mirar-se la part potser
més rimbombant o estrafeta o “antiga” amb certa condescendència.
Com a exemple de pantomima, veiem l'entrada de la bruixa Carabosse a la Bella Dorment:
OH! i acabo de trobar un vídeo on es GLOSSA la mímica de la primera trobada del príncep i el cigne d'El Llac dels Cignes. BONISSIM!!
1 comentari:
Visca! i moltes gràcies!!
Publica un comentari a l'entrada