Deixa’m Olorar – Sisè Sentit

A vegades em demanen un manual d’instruccions per anar a veure un espectacle de dansa contemporània. Amics em pregunten si són incultes o analfabets si no entenen res o al cap de 10 minuts senten la incomoditat de no saber si “estan mirant com toca”. La resposta és sempre que no, que no és això, però a partir d’aquí la cosa es complica.

Naturalment, no és una qüestió només de tenir més o menys coneixement teòric o pràctic sobre la dansa, el coreògraf, la companyia, la peça... no. La informació mai està de més, però al final, com davant d’un quadre o una instal·lació, el que importa és el que la peça et transmet. Si el creador és capaç de transmetre’t quelcom.

En dansa contemporània el quelcom pretès pel creador sol ser abstracte i sol girar al voltant d’un tema, una sensació, un motiu que l’ha inspirat/da. Altres vegades es partirà de bases més formals o concretes: peces que experimenten i aprofundeixen en l’ús del contacte, els moviments de flexió i extensió, les figures geomètriques.... altres vegades versarà sobre quelcom totalment diferent.

Sigui com sigui, sí que cal anar al teatre amb una predisposició diferent a la d’”anar al teatre”. Sobretot si per això s’entén anar a veure una història. Perquè la dansa no transmet històries lineals ni en el més senzill dels casos.  Per fer això ja existeix la paraula.

Deixa’m Olorar és un fantàstic exemple. Aquí estem davant d’una obra pictòrica en moviment. Per mi aquesta és una de les grandeses de la dansa: Que a través del guió emocional i rítmic de la peça com un tot t’atrapi, t’hipnotitzi en un mar de sensacions, i deixis de veure les transicions entre un fragment i un altre i els virtuosismes dels ballarins per acabar sortint de la sala revolucionat per dins.

Com quan un quadre o un paisatge t’atrapa no saps per què i et quedes allà palplantat durant minuts i minuts... però millor! Perquè el que t’atrapa està en moviment i canvi constant. En un quadre això no deixa de ser una il·lusió: al quadre no “li passa res” mentre tu el mires (i això també ho podríem debatre...).

En aquest cas, el tot és realment hipnòtic. Sobretot al principi música, audiovisuals i moviment estan molt ben jugats per veure formes evolucionant fins a cossos que busquen relacionar-se entre si entrant en conflictes inevitables. Pel meu gust el guió es perd en determinats moments per un ús poc clar dels audiovisuals, que acaben esdevenint més una distracció que una altra cosa, i per una resolució també projectada d’imatges subaquàtiques de nou desconnectada, per mi, del que la peça havia transmès des d’un principi. Però no es pot tenir tot, i el meu guió emocional no té per què ser el dels creadors. Per ells segur que tenia un sentit, per mi en van tenir algunes parts que m’hagués agradat poder unir en la meva experiència.

Per tant, audiovisual o no, veure Deixa’m Olorar va ser eeesstupendu. Molt polida, gairebé clara, a estones divertida i tècnicament molt ben treballada. Tant, que t’oblides de veure cossos fent coses impossibles per simplement quedar-te amb el que la tècnica et transmet: això és també una de les qualitats de l’art en contraposició a l’acrobàcia. 

En dansa contemporània no s’hi val tot. No s’hi pot valer tot. Però sí que hi ha una llibertat en la relació entre creador i públic. La honestedat del treball del primer ha d’anar en part enfocada a transmetre el que ell sent, entén o experimenta al públic que el ve a veure, però el llenguatge de la dansa permet la interpretació d’aquesta transmissió amb un marge de matís personal molt ample. No t’ha d’agradar tot, no ho has d’entendre tot, i d’això es tracta, i això és lo maco.