PINAAAAAA!!! – Wim Wenders

Les primeres imatges de la pel·lícula es queden gravades en la retina. Marquen el to del tot. Després, venen fragments d’entrevistes, retalls personals de ballarins que van treballar amb ella, històries precioses sobre el naixement de Café Müller o Kontakthof i altres fragments de coreografies mítiques gravats en entorns naturals preciosos. Un 10 per la realització i les localitzacions, de debò.

Però el primer quart d’hora, mostrant fragments de l’inici del seu Sacré du Printemps, són la clau. Perquè ja et diuen qui era ella, què li interessava, i sobretot, sobretot, què aconseguia. Què aconseguia treure dels seus ballarins, i què aconseguia despertar en l’audiència. L’ambient, l’efecte estètic, els motius repetits, les figures, el conflicte del contacte, la veritat d’allò sentit pel ballarí a escena. Et dóna la informació necessària per comprendre millor el que segueix. Per comprendre-la millor a ella.

Indispensable per a amants del seu treball, però igualment preciosa i recomanable com a pel·lícula en si: fins i tot el 3D està ben aocnseguit i per primer cop he tingut la sensació que m'aportava alguna cosa. Com a tal, arriba fins i tot el punt en què a vegades potser saben greu tantes interrupcions de ballarins i col·laboradors, però llavors un ha de recordar que no és un mer recull del seu repertori, sinó un documental de la seva figura.

Per altra banda, hom podria argumentar que com millor s’entén Pina és a través de les peces que va crear. En les declaracions i entrevistes hi ressonen molt tòpics i comentaris sobre moments molt personals dels entrevistats amb Pina que segur que tenien un gran valor pels entrevistats mateixos, però que al conjunt de la cinta no aporten més que la presentació del ballarí o la ballarina que després veurem en acció. Ens diu més del/de la intèrpret que de la coreògrafa.

Ara, ben mirat, el gran valor de Pina era indestriable de les persones que interpretaven els seus papers, que s'avenien a buidar en escena les seves pors sense amagar-se rere les màscares de la forma. Per tant no vull criticar les seves aportacions com a quelcom negatiu. Simplement, egoïstament, els fragments ballats estan tan ben fets – referint-me no tant sols a la coreografia en si sinó també a la feina de Wenders i el seu equip – que et quedes amb ganes de veure’n més, de veure’ls tots, sencers, i aplaudir-los al final, i abraçar-te a ells, i a ella.

Que bé que s’hagi dut a terme. Que bé, que bé i que bé de nou. Quin bon homenatge, quin dolç consol.

Ah, i no us perdeu alguns vídeos penjats de la Berlinale del  Making of... per exemple: