La Dansa clàssica: WTF?! (II) - Els Ballets Russos

Agafo com a excusa l’exposició del CaixaFòrum de Barcelona Els Ballets Russos de Diaghilev 1909 – 1929 per centrar-hi tot un article, ja que al primer de la sèrie Dansa Clàssica WTF?! els vaig utilitzar com a argument però en una versió TANT resumida que em va deixar un mal regust de boca. Avui doncs un segon intent una mica més extens, però ja aviso ara: seguiré quedant-me curt.

A veure... enl’article anterior deia que els Ballets Russos havien immortalitzat el repertori clàssic i el seu codi museïtzant-lo, sent més papistes que el papa i convertint-lo en un clima hiperromàntic. Però aquesta no va ser l’única aportació de la companyia al seu temps.

Un altre gran tema va ser l’intent de Diaghilev de recuperar l’element dionisíac en la dansa. Pretenia aconseguir submergir l’espectador en un ritual que permetés la il·lusió perfecta, orgànica, única... DIONISÍACA en tant que embriagadora i rebosante, fos en la direcció que fos: intensament sensible – l’Espectre de la rosa – intensament romàntica – Les Sylphides – intensament eròtica – Schéherezade – etc.És molt important detectar que aquest mateix dionicisme també es trobava en la gènesis de la naixent dansa moderna d’Isadora Duncan. Tot i que de maneres molt diferents, aspiraven bastant al mateix.

(Les Sylphides, peça recontraromàntica de Fokine)

Les maneres dels Ballets Russos van ser diverses. Després de les “intensificacions” de Fokine, el seu successor com a coreògraf de la companyia, Déu de la dansa, amant de Diaghilev i un dels personatges més interessants del segle XX, VaslavNijinsky va dur l’intent a l’extrem.

El problema de l’embriaguesa, però, és que a la llarga ja no vocalitzes bé, i a Nijinsky li va passar el mateix: es va passar de la ratlla. El descontrol dionisíac el va portar a la pèrdua del vocabulari construït durant anys, aferrant-se a la idea que per assolir la modernitat i explotar n‘hi hauria prou amb trencar totes les regles prèvies. I va fracassar: L’any 1913 va presentar la seva Consagració a la primavera, i l’escàndol va ser tal que no va existir una segona representació. La debacle de la Consagració va demostrar que no era necessari trencar amb tot allò passat per assolir la modenritat: aquesta acaba existint a través de la gestió d’allò que perviu, més que no a través d’un divorci en termes absoluts de tot el que fou. Aquesta genialitat de Nijinsky, aquest intent era només possible a nivell teòric: dut a la pràctica va ser impossible de fer i de veure.  

(reconstrucció possible de la Consagració de Nijnisky de 1913)

Després de la Consagració Diaghilev va intentar-ho per una altra via, i aquesta vegada troba l’encaix dels Ballets Russos a les avantguardes del seu temps. Ubiquem-nos: A principi del segle XX dominava a Rússia l’estètica simbolista, que advocava per superar la paraula amb la musicalitat de la poesia... era una idea interessant perquè llavors i avui en dia totes les bones arts es volen superar a si mateixes, i en aquella ocasió ho van intentar buscant l’ajuda dels altres. Diaghilev suma a aquesta idea el principi wagnerià de gesammkunstwerk, de l’obra d’art total, dionisíac de nou. La idea era que allò modern dels Ballets Russos es trobés en la suma de diverses arts en l’espai dionisíac d’aquest espectacle total, en la confusió i amalgama de llenguatges, però salvant – aquest cop sí – el vocabulari de la dansa.

El problema, però, va ser que llavors la dansa es va convertir en una mera excusa. El tercer coreògraf de Diaghilev, Leonide Massine, no va fer grans treballs sobre la forma ballada, i es va centrar més en la seva dimensió teatral i convencional. Els espectacles de Massine van passar a la història més pels seus col·laboradors que per la seva coreografia: Picasso, Falla, Satie, Debussy, Cocteau etc. Mereix un a banda en aquest període dels Ballets Russos Bronislava Nijinska, amb peces molt més interessants també a nivell dansístic com Les Noces o Le Train Bleu. 

(El Manager Cavall, dins l'espectacle Parade, de Leonide Massine. Vestuari Picasso, decorat de Jean Cocteau, música de Satie)

Va ser en els anys de Massine que es va institucionalitzar la nomenclatura de Neoclassicisme per la dansa dels Ballets Russos, tot i que en dret aquest títol el mereixeria més Fokine i sobretot l’últim gran coreògraf de la companyia: Georges Ballanchine. Ballanchine, el gran declinador del vocabulari clàssic, que em reservo per un tercer article de la sèrie.

Però no us perdeu el detall: Ballanchine va tancar el cercle dels Ballets Russos l’any 1928 amb la peça Apollon Musagète. Curiós, no? Apolo, contraposat a Dionís. Continuarà...