Entres a la sala amb molt material de lectura: acompanya el programa de mà una fitxa artística exhaustiva, referències bibliogràfiques incloses, una biografia del coreògraf, un article en profunditat sobre l’espectacle a càrrec de Suzanne Carbonneau, les cançons i els textos de tercers que apareixen a l’obra en la seva integritat i finalment una nota personal del creador sobre la seva percepció de la figura d’Abraham Lincoln.
Perquè Fondly do we hope, fervently do we pray va
d’Abraham Lincoln. És un biopic en dansa en ocasió del seu bicentenari, però per sort Bill T. Jones s’ha pres
la llibertat de fer-lo a la seva manera i sobretot, de no fer servir la dansa
com si fos text canònic i presentar un conte ballat sobre la seva biografia. Tal
com diu ell mateix, hagués estat absurd, havent-hi com hi ha més de 15.000
biografies publicades sobre el personatge.
Enlloc d’això, i
fent servir el potencial inherent a la dansa, Bill T. Jones presenta una peça
que si bé treballa amb elements biogràfics del personatge (la seva dona, la
seva funció com a advocat, l’episodi de la seva mort), també inclou d’altres
dimensions en un espectacle polièdric amb diferents distàncies focals.
M’explico: Als costat del biogràfics apareixen també grans trets de la condició
humana, com el racisme al Estats Units – ahir, avui – o la figura del líder,
qüestionada ahir, qüestionada avui. Apareixen els personatges “hereus” del
president, ciutadans americans de diferents ideologies i perfils. D’ahir i
d’avui: també els mateixos ballarins i el propi coreògraf es presenten en
monòlegs de text/moviment, estrenyent el cercle a la intimitat de la sala i
apropant-nos així la figura d’Abraham Lincoln tant a nivell d’espai com de
temps i posant de manifest l’actualitat del personatge i la seva influència:
els que ballen també formen part de la seva història.
Jugant així amb
diferents zooms i plantejat com un espectacle de dansa/teatre – els monòlegs
citats per exemple, que combinen text interpretat per un actor i moviment d’un
ballarí, són del millor de tota l’obra – Bill T. Jones va constel·lant à la
Pina el personatge històric, fent ús de textos del mateix
Lincoln, debats parlamentaris de l’època, poemes de Walt Whitman, música en
directe – de Mendehlsson a gospel – i una escenografia fastuosa. És un
espectacle de gran format.
I tan gran, que a vegades es fa incòmode. No seria el que defineix Bill T. Jones, aquesta grandeur... i un es planteja des de bon principi si és que realment ha volgut fer-la grossa – i fracassat en l’intent – o si aquesta grandesa escenogràfica i de muntatge són sobreactuades en un sentit irònic – i llavors hagués estat d’agrair alguna picada d’ullet més ostentosa per no equivocar-se en la lectura. Sigui com sigui, l’escenografia no es veia justificada ni per ironia ni pels dos moments comptats que generava una impressió visualment interessant. Al contrari, feia nosa bona part del temps, impedint la plena apreciació d’altres moments coreogràfics i la plena empatia amb el que s’esdevenia a escena, interposant una distància innecessària entre intèrprets i espectadors.
Però no obstant, no
hi ha qüestió: poèticament i formal l’espectacle està molt ben travat, amb
ironia o sense. Només sap greu que d’altres elements del muntatge semblava que a estones no
estiguessin al seu servei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada