L’”altra” dansa contemporània - Sobre els estigmes i la dansa d’arrel tradicional catalana

Fa un any – ho sé, vaig tard – vaig anar a veure l’espectacle “de Melo a Mel·lo”. Un homenatge al coreògraf català Salvador Melo, un nom desconegut per la majoria, fins i tot dins l’àmbit ja de per si petit de la dansa a Catalunya.

Quan parlem de dansa contemporània a Catalunya es fa difícil tancar catàleg. Molts noms, diferents estils i propostes, mestissatges i preguntes. Si partim del mític “catalana és la dansa que viu i treballa a Catalunya”, excloem aquells que treballen a fora. Si diem que s’és català per naixement, excloem a la majoria. Etcètera.

Curiosament, per això, l’únic en què ens posarem d’acord en el si d’aquest debat serà en ometre la dansa d’arrel tradicional catalana. No la d’arrel tradicional en general – la cia. Colors, per exemple, és considerada una companyia de dansa contemporània d’arrel tradicional flamenca – sinó la d’arrel tradicional catalana.

Aquesta viu, perviu i evoluciona en una mena de dimensió amateur i paral·lela: Els esbarts. D’origen vuitcentista, i apareguts en l’èxtasi post-romàntic de la Renaixença catalana, els esbarts van néixer per recuperar balls populars caiguts en l’oblit, balls de plaça, cerimonials, carnavalescos, de taverna, etc. Estudiar-ne les figures i els passos, preservar-ho com a riquesa cultural catalana en una època en què bona part de l’activitat cultural i intel·lectual girava al voltant d’aquesta idea: la recuperació i revalorització de la catalanitat en totes les seves formes, i per tant també la de la dansa catalana.

Els Esbarts han arribat als nostres dies complint la mateixa funció que llavors. Segueixen sent els arxius de memòria viva de balls populars que ja fa molt que no es ballen, i els impulsors del manteniment d’aquelles que encara sobreviuen. Penso, per exemple, en les Gitanes del Vallès, o en el Ball del Cornut de Cornellà del Terri.

Però ja fa dècades que en el món dels esbarts i la dimensió que els envolta s’esdevé també una altra cosa. Per tal de pujar els balls de plaça a escena s’ha requerit una adaptació del repertori. Amb el temps, l’adaptació ha passat a ser versió, i la versió, coreografia. Arriba un punt en què als esbarts es coreografia, i això no hauria d’escandalitzar o sorprendre a ningú. 

I es coreografia partint de la base dels passos i figures d’arrel tradicional, sí, però amb criteris espacials, temàtics, motivacionals i tècnics relatius al temps present del qui composa. La base pot ésser la mateixa, però el resultat no, per un qüestió de lògica pura. La tradició s’actualitza, el passat es fa present, és present. Si bé el folklore recuperat no té una vocació artística, estètica en el seu origen, la seva recuperació sí, i la seva actualització, més.

 

(Ai que em mullo! de la cia. Factoria Mascaró. El millor exemple per aquest article: A veure qui els guanya a contemporanis!) 

Existeix per això una separació en l’imaginari col·lectiu: aquesta dansa catalana es segueix relegant a mer folklore. Tenim un problema, gestat durant dècades de proteccionisme purista post-dictatorial. És cert que aquest purisme en tots els àmbits segurament ha ajudat a la supervivència de tot el que és català en temps d’amenaça i prohibició, però també és cert que el tancament de barreres i el rebuig a l’actualització  ha dut a aquesta desvinculació dels àmbits culturals tradicionals del seu present. Durant anys s’ha construint un estigma, un prejudici: El món de la sardana, els castellers, les danses populars i la música folk tenen el seu públic i el seu interès, però no són esdeveniments presents, de present; sinó fets museístics i museïtzadors d’un passat a commemorar.

Aquest estigma s’ha anat trencant en molts àmbits. Els castellers per exemple, les seves entitats s’han obert a la societat que els envolta i les arrels de la pinya i el públic a qui enganxen són més diversos i amples i forts que mai gràcies a aquesta obertura. A Salt fins i tot combinen gralles amb djembés. En dansa això també passa, però té menys èxit i repercussió: Pesa sobre ella un doble estigma: la de folklòrica i la d'amateur. No és tan sols que la dansa contemporània catalana d’arrel tradicional ja existeixi sense que ho sàpiga ningú, sinó que a més a més se la relega amb condescendència a la condició de hobby: És més una afició que una art, i els seus integrants no són ballarins, simplement ballen en un esbart (que pel que sembla és diferent...). 

Tot plegat fa ràbia, perquè una riquesa i un potencial cultural immensos queden tancats al seu armari, observats per un públic agraït, devot, però minoritari. El dia de l’espectacle commemoratiu a Salvador Melo no va ser diferent. Érem, bàsicament, els de sempre.

Entre les peces vistes en aquell espectacle, ressaltaria dos exemples de la contemporaneïtat que reivindico. Per una banda, Catalònia, peça estrenada l’any 1961, sobre música d’Albèniz. Està totalment basat en els passos de dansa catalana, però no té una arrel tradicional, simplement escenifica una relació ballada entre un noi i les seves dues acompanyants a través del moviment. Com el llenguatge neoclàssic o post-clàssic, Melo feia i desfeia amb els codis i passos del repertori a cor. Per una altra banda, la Vilanesca. Passem a un altre nivell. Aquest és directament un exercici formal: De rerefons, un tema com les relacions incompreses i la incomunicació. A la vista, la dansa catalana feta contemporània, en figures, estructura, passos i actitud dels intèrprets. Si mirem el que va fer Nacho Duato a Jardí Tancat, quina diferència hi ha en termes de recursos compoitius i salvant totes les distàncies de capacitat tècnica dels intèrprets? El resultat és en tot cas igualment contemporani en termes temporals.

(Jardí Tancat, aquí en un fragment interpretat pel Houston Ballet)

Un fa comparatives i se sorprèn que no es vegi més sovint sobre els escenaris, que no s’entreni i s’ensenyi als conservatoris i estudis aquesta dimensió de la nostra tradició cultural, que no es faci servir més quelcom que tenim tan a l’abast, que ens pertany i ens diferencia. Perquè reconeguem-ho: de contemporanis ho som tots, i tots ens assemblem sota aquesta etiqueta: al final avorreix. Sorprèn per tant que no es dignifiqui, que no es treballi per la seva dignificació. Òbviament, no pretenc dir que sigui poc digne que sigui ballat per persones amateurs ni vull treure’ls mèrit – he ballat quinze anys en un esbart – però el pas entre amateur i professional simplement no hauria de ser un abisme, i els "altres" contemporanis simplement potser hi trobarien una font important d'inspiració renovada.