Escenaris... Especials

A Banyoles, bonica terra de la que hauria de parlar més sovint – entre altres per la varietat i qualitat de la seva producció artística – s’hi mou un projecte des de ja fa uns anys que hauria de començar a ser notori fora de les sempre tan altes fronteres provincials. En aquest sentit, cada vegada estic més convençut que els pobres de Barcelona – nats o adoptats – estem molt més sotmesos a les vicissituds del teatre purament comercial i les seves dinàmiques mercantils, i que fer – i per tant veure – produccions més  interessants per arriscades, diverses, alternatives, o híbrides és més fàcil fora de la capital. I Banyoles en deu ser un dels millors exemples.

A Banyoles va néixer el 2006 anys el projecte d’Escenaris Especials. La Clàudia Cedó, psicòloga i actriu, hi utilitza el teatre com a eina d’intervenció social. El teatre i tots els seus recursos posats aquí al servei – també – del desenvolupament personal. Fins aquí estaríem davant la definició d’un curs de teatre qualsevol, ja que el teatre pot ajudar a tothom a perdre la vergonya, guanyar en empatia, lideratge, coneixement i control emocional, etc.

A partir d’aquí, però, la filosofia del projecte és ben senzilla: a persones amb necessitats especials – llegeixi’s per exemple persones amb autisme, discapacitat psíquica o psico-motriu etc. – també els pot ajudar. Tothom vol dir tothom.

Escenaris Especials, però, té presents les necessitats especials de les persones amb les què tracta, i per tant conjuntament amb cada centre o entitat col·laboradora la Clàudia Cedó planifica, estructura i treballa la millora d’aptituds i els recursos concrets i necessaris en cada cas. Amb això vull dir que no es planteja com un hobby, una mera distracció per a persones amb discapacitat per omplir dues hores d’activitat. És un curs de teatre pensat des de la psicologia i la pràctica escènica, i per tant amb un doble objectiu: el terapèutic/pedagògic, i l’obra de final de curs.

Cada any es fa una mostra, i fa uns dies vaig poder veure la d’enguany a la sala La Planeta de Girona. Una peça en concret, la dels nois amb autisme de la Fundació Mas Casadevall – “Els últims 10 dies de Norman Foster” – va cridar-me especialment l’atenció. La Clàudia va presentar la peça posant especial èmfasi en el treball fet en la gestió de l’espai, el ritme, les entrades i sortides, la memòria, la fisicalitat i el treball sobre les emocions. Com a persona de dansa que sóc, vaig pensar... això em sona. Quan vaig sentir la banda sonora i hi vaig retrobar el moment de la maledicció d'Odette del Llac dels Cignes, ja vaig estar venut del tot.

Al tràiler del documental Poca Vergonya una de les educadores socials del grup diu: “es noten les emocions, però no les identifiquen”. L’eco de les emocions mostrades a escena, sobretot físicament, esdevenen així quelcom no només bonic per tendre, sinó que potent per abstracte: Emocions reduïdes a una essència física construïda a base de referents en bona part externs – cinematogràfics, familiars – d’una forma més clara que en actors corrents. Els moviments són d’ells mateixos, però a la vegada no ho són gens. Són clarament identificables, però els identifiquem nosaltres i ells a la vegada, en igualtat de condicions. Cada vegada de nou. Això sí que és travessar la quarta paret.

La potència poètica i les línies traçables amb discursos sobre la dansa són al meu entendre diversos: La dansa es construeix sovint sobre gestos quotidians o rituals buidats de significat social, per exemple, deixant a escena la bellesa del moviment i la de la gestió dels seus recursos. O aquest reinici constant, aquest repetir-se ad libitum per explicar-se a si mateix en un llenguatge que poc té a veure amb la literalitat, tret inherent a la dansa i a l’autisme per igual... Roberto Fratini aprofundeix de forma molt bella en aquest paral·lel, sumant-hi les derives del narrar d’escriptors com James Joyce o Virginia Woolf (La danza y las derivas del narrar, cap.9).

Pecaria molt si no mencionés en aquest punt un projecte similar de llarga trajectòria: Psicoart, de Jannick Niort. on la dansa està central i els ballarins són persones amb discapacitat intel·lectual. En termes d’honestedat i veritat escènica van sobrats. Per a més informació, visiteu la pàgina web http://psicoart.voluntariat.org/

I a partir d’aquí, avui em permeto la llicència de demanar diners.

He mencionat i penjat el tràiler del documental Poca Vergonya, que es vol centrar en el procés de creació de l’obra “Els últims 10 dies de Norman Foster” per explicar el projecte Escenaris Especials, i donar visibilitat als col·lectius amb els que treballa i el seu boníssim resultat, que també és doble: pedagògic/terapèutic i purament escènic.

Doncs bé, la seva realització depèn en bona part d’un procés de Verkami que segueix obert a dia d’avui.

Per més informació, només cal que feu clic AQUÍ. 

Sobre el projecte, us recomano la web: www.escenarisespecials.com