Hans van Manen és un coreògraf holandès, bastant conegut en el panorama
dansístic internacional, però relativament i lamentable bastant poc conegut a
casa nostra. Els per quès d’aquest desconeixement són diversos i de diversa
índole: històrics, polítics, culturals... la llista és llarga. De fet, si ens
aturéssim a concretar-los segurament podríem, a través de l’exemple de van
Manen, analitzar la tendència i la definició del panorama dansístic català de
les últimes dècades. Segurament, també, es podria entrar així a intentar
entendre l’espinós conflicte entre dansa clàssica i contemporània a casa nostra
i provar de resoldre’l en benefici del futur poètic de la nostra dansa. Hi ha
molt camp per córrer, però ara per ara ho deixo aquí.
Hans van Manen ha estat també l’objecte del meu treball de màster. Ja
l’he introduït en aquest bloc a través d’algun recull de vídeos – feu clic AQUÍ – i alguna reflexió personal més inspirada – feu clic AQUÍ .Ara que he acabat
el treball, em semblava de rebut cloure el curs amb un article sobre la seva
poètica. Perquè el treball no era de fet més que això, literalment: “una
aproximació a la seva poètica”.
En el procés de recerca he après molt, i a Hans van Manen no me l’acabo.
He trobat en ell un referent que crec molt interessant i necessari avui en dia en
termes de coherència poètica, d’autoexigència en termes poètics personals.
Lluny de deixar-se endur per titulars barats pel quals la dansa, per abstracta,
s’ha convertit en terreny abonat per qualsevol cosa – “dansa és tot”, etc. – ha
construït rere l’aferrissada defensa de l’autonomia de la dansa com a
llenguatge escènic i expressiu universos poètics que espremen les
potencialitats del que li és intrínsec. “Dansa és tot”, sí, “dansa expressa
dansa”, sí, però dansa no és qualsevol cosa ni dansa expressa un el que sigui
perquè sí.
Trailer de l'espectacle Hans van Manen, meester van de dans, retrospectiva de l'any 2011 per part del ballet nacional d'Holanda.
En Hans van Manen, per exemple, l’intèrpret no deixa de ser mai un ésser
humà a escena. No és per tant una qualitat de moviment o una manipulació
d’espai i temps. És, d’entrada, un ésser humà, que es relaciona i existeix a
escena posant-se en relació amb aquest element i amb altres ésser iguals que
ell. En Hans van Manen sempre hi ha per tant un jo en relació amb un altre.
L’altre-ballarí, l’altre-espai, l’altre-temps, l’altre-música. Etc. Al treball
parlo d’”abstracció humanitzada” per referir-me a aquesta defensa de la dansa
com a llenguatge artístic abstracte en si – no-necessitat de literatura o
anècdota o història narrativa en terme de príncep coneix princesa etc. – però
no obstant això expressiu en terme humans, d’existència humana. Hans van Manen reconeix
que la dansa és duta a terme per ésser humans i existents a escena, que
desperten móns relacionals entre si quan posats en moviment a través de la
tècnica dansística. I ho aprofita i ho potencia per despertar així universos de
significat a l’ull de l’espectador. En les peces de Hans van Manen l’espectador
té on aferrar-se, si bé sempre de forma fugissera. No deixa de ser dansa, al
cap i a la fi: enigmàtica i sempre aproximada en termes de sentit.
Trois Gnosiennes, qui em segueixi a twitter ja n'haurà vist algun fragment... em té atrapat.
Aquest punt de vista de van Manen sobre la dansa i sobre l’intèrpret es pot entendre fàcilment si un es fixa en un element concret: el coreografiar de les mirades. Les peces de van Manen, per abstractes que siguin a través del moviment, sempre versen sobre un tema dramàtic vinculat a les relacions humanes gràcies, entre altres, a la pauta establertes sobre la direcció de les mirades. Els significats estan a l’abast de qualsevol: tu em mires, jo aparto la mirada.... el truc està a la vista, però no obstant l’enigma de la dansa es manté pel que li és inherent com a llenguatge expressiu.
Hans van Manen és per mi, finalment, un coreògraf molt honest i realista. No pretén
fer més que exercir el seu ofici el millor que sap, no pretén en definitiva ser
Déu ni convertir les pedres en pans. A través de la senzillesa i humanitat
dramàtica, i sobretot del domini de la tècnica en tant que eina d’ofici,
d’artesania del ballarí, construeix universos poètics amb la col·laboració dels
seus intèrprets, universos concrets, precisos, polits, inspiradors,
profundament bells i estèticament molt potents.
Diu molt amb molt poc. En un
època de bombardeig de missatges, d’excés, de supuració informativa,
mediàtica, publicitària, artística, literària... on tot s’ha abaratit perquè
tot s’ha convertit en producte massiu, aprofundir en l’art del “mestre del
senzill”, com l’anomena Jiri Kylian, ha estat revitalitzador, una glopada
d’aire fresc, un espai de pau poètica. Així, també es pot fer. No cal tant, no
cal tot. En un moment que tot el que fem és fugir endavant en un despesperat
progrés cap a l’abisme, el retorn al poder de la senzillesa pot ser un molt bon
exemple a seguir.
El "mestre del senzill" en tot el seu esplendor. Squares, per aquesta coreografia rebria el nom de la crítica de Mondriaan de la dansa.
4 comentaris:
Hola! Felicitats per haver acabat el treball!! He seguit algunes de les coses que escrivies sobre el coreògraf i els vídeos, tot i que no vaig entendre que era el tema del teu treball. Per cert! Me l'has fet descobrir... perquè no en tenia ni idea, jeje... Com tantes coses que se m'escapen...
Tens previst provar de publicar enlloc el treball o algun article sobre el tema? M'agradaria llegir-ne més quan l'hagis presentat.
Ja em diràs! BON ESTIU!
Bones Jordi! Ara estic pendent de la defensa i l'avaluació, pero estic treballant en una versió reduïda per traduir a l'anglès i enviar primerament a holanda i anglaterra.... a veure què passa! I aprofitaré per intentar vendre la versió catalana per aqui, també... ja aniré informant! Moltes gràcies!!! I gràcies també pels articles del teu bloc de tants espectacles que pel treball i la pobresa financera d'aquest any no he pogut veure!! jeje ;)
;) no t'oblidis, eh? quan te'l puliquin, dels primers exemplars jo!!
FET!
Publica un comentari a l'entrada