Indisciplines - Mercat de les Flors

Entre A, B i C, vaig anar a veure el recorregut B, i per tant no puc parlar de totes les peces del programa, però en general sí que puc dir: quina bona manera de començar temporada. Encert de Mercat, per tant, i per què no porta oberta a començar sempre amb experiments així? Fan falta missatge engrescadors, i aquest ho era sens dubte. 

S’hi respirava rapidesa compositiva, posta de piles i aires nous. Perquè mesurar-te amb creadors diferents a tu, xocar, barrejar-te amb allò que no domines et diverteix i et posa on edge, t’afina i a la vegada et col·loca en una predisposició necessàriament lleugera, àgil. Aquesta qualitat juganera és, per exemple, de les (poques) coses interessants que trobo en espectacles basats en la improvisació. Indisciplines no funcionava així, o no tota l’estona, però sí que s'hi respirava la diversió de l'experiment, sobretot a les peces curtes que variaven per recorregut, on aquest jugar s'accentuava gràcies a la bona brevetat de cada pastilla, uns dotze minuts. 

La peça de Lali Ayguadé, Joan Català i Jordi Molina per mi en va ser el millor exemple. Quin trio de bona gent! Se’ls veia entrar en l’àmbit de l’altre – el tenora tocant de cap per baix i arrossegat per terra va ser un dels meus moments preferits – i tremolar literalment en entrar en móns desconeguts. Sense virtuosismes, amb molta calidesa i plaer d’artesania, es constatava simplement: A tots ens queda molt per aprendre, a tots ens queda molt camp per córrer, i encara hi ha molt per fer. I tot és possible, de pas. 

La peça Tranç, coordinada per Cesc Gelabert, també es pot llegir en la mateixa línia. La idea era encertada dins la voluntat del programa gran: el mestissatge entre disciplines l’assolia el material audiovisual i les bones idees d’Isaki Lacuesta – imagino que hem vist en part una mena de prèvia del que veurem a l’Arts Santa Mònica a finals d’octubre, veure AQUI – però sobretot es tractava del relleu generacional en la creació de dansa a casa nostra, el mestissatge generacional. Tot sigui dit, la composició era bastant bàsica, i en les propostes de Gelabert, Roser Muñoz i Marcos Morau era fàcil endevinar el procés proposat pel primer a l'hora de fer ressaltar les diferències d’estil entre creadors i la seva posta en comú: Frases basades en un mateix material, jocs de nivells, ecos, miralls, desplaçaments per l’espai... Massa fàcil? 

(Tràiler de presentació de la nova temporada del Mercat de les Flors)

Sigui com sigui, de nou la llargada era la justa per no esgotar la idea en un món que s’està acostumant als 140 caràcters – i cal dir-ho, encara hi ha molta dansa contemporània que no domina els temps globals i avorreix al cap de deu minuts sense voler-ho. A més a més, es veia trencada per un gran missatge final de positivisme. Potser va ser la música, o l’edat, el color en contrast amb els blancs i crus mostrats fins aleshores... però l’efecte de nens i joves entrant a escena fent poca cosa però molt ben coreografiada a nivell col·lectiu va aconseguir de sobres el seu propòsit: vam sortir tots de la sala amb un somriure. De nou, un missatge engrescador.

Embriagadores Indisciplines, amb un apunt disciplinari incomprensible, desconcertant: un guia obligat per recorregut. I per si fos poc, un guia que no deixava de ser un espectador més, un primus inter pares que resultava ser performer de professió i no aportava més informació sobre els espectacles que la seva opinió personalíssima. En algun moment vaig sentir-me com el turista que segueix un paraigües sense certificat oficial: “ostres, el públic avui dia ja no s’asseu només a platea? Que curiós, tu”. Es tracta de la vivència, i que un guia comenti abans d'entrar a sala que “es tracta de la vivència” a mi em refreda la vivència, i de propina crec que abarateix la tasca dels qui l’han ideada. 

Resumint, per tant: el guia no calia, feliç 10è aniversari per l’Institut Ramon Llull, tant de bo hi hagi nous cicles indisciplinats en un futur i així dóna gust començar la temporada. Barreja, joc i aprenentatge mutu. #DancingHappyPeople? Hell, YES!